Papa, mama: tinc por!

Per què apareixen les pors? Per què el meu fill té por a coses que abans no en tenia? Cal entendre, que patir i experimentar pors en la infantesa, és part del desenvolupament propi d’un nen o nena. La majoria d’aquestes pors són passatgeres, ja que estan associades a diferents estadis evolutius i van variant a mesura que evolucionen tant a nivell cognitiu, social com emocional. Un exemple d’això són les pors als sorolls forts que experimenten els recents nascuts durant els primers sis mesos de vida.

Quines pors van apareixent? Doncs a partir dels 7-12 mesos sorgeix la por per separació però és dels 12 als 24 mesos que aquesta por s’intensifica i apareix també la por als estranys. Ja als 2 anys tenen por als animals, a la foscor, a les disfresses o màscares, a allò desconegut i, per tant, continua la por a separar-se dels seus pares. A partir dels 3 anys apareix, també, la por a fer-se mal i a que passin catàstrofes naturals. És comú que a partir d’aquesta edat, fins més o menys els 6 anys, les pors s’intensifiquin i siguin més complexes (és els 5 i 6 anys quan apareix por als essers malvats, a personatges imaginaris i la preocupació envers les malalties i la mort). El nen no és capaç d’entendre el món que el rodeja i no diferencia el que és real del que és ficció.

A vegades les pors dels nostres fills ens fan patir o ens preocupen. Hem de tenir clar que, igual que quan estàs enfadat, trist o content, experimentes emocions, i és important que ho facin tant els nens com en els adults, sentir por també ho és. No només és normal, sinó que és positiu que els nens estiguin alerta per a poder protegir-se d’alguns perills.

Però, quan ens hem de preocupar? Doncs hem de fer aquest pas quan les pors no es resolen, quan afecten el seu desenvolupament, interfereixen en la seva vida i la de la seva família, o quan provoquen que el nostre fill estigui en un estat d’alerta constant i desproporcionat. És en aquests casos quan és important consultar un professional.

Tot i així, també podem aportar el nostre gra de sorra mantenint una actitud respecte les pors dels nostre fills, fet  que, fins i tot, pot ajudar a superar-les i no mantenir-les en el temps. Algunes d’aquestes aportacions són:

1. No negar mai les pors: cal reconèixer-les i identificar-les tot parlant-ne, i fer que el nen es senti escoltat.
2. No renyar-lo ni humiliar-lo pel fet de tenir pors: no hem de fer comentaris despectius sobre aquest fet, ni comparar-lo amb un nen més petit que ell. Al contrari, cal transmetre-li seguretat i confiança. Castigant-lo no aconseguirem que les pors desapareguin, sinó que farem que el nen les amagui.
3. Evitar estils educatius sobre-protectors perquè fomenten la dependència, les inseguretats i les pors. Cal fomentar l’autonomia i l’autoestima.
4. Realitzar canvis graduals en el nostre entorn perquè tingui temps d’acostumar-s’hi i entendre el canvi.
5. Seleccionar i evitar continguts no apropiats a la televisió, llibres, pel·lícules, etc. Cal escollir segons l’edat i les característiques del nen o nena.
6. No transmetre pors i preocupacions als nostres fills. Els nens noten les nostres pors.

Equip de Psico2