I SI PARLEM DE LES DIFICULTATS EN LA CRIANÇA?

Probablement som la generació que més informació tenim sobre la criança i tots els temes relacionats amb l’educació dels nostres infants. L’experiència que em dona aquest lloc privilegiat que és la psicologia infantil, i la meva pròpia com a mare, és que no sé si això fa que ens en sortim millor que les nostres predecessores. El que sí que tinc clar és que sentim molta més culpa que elles. Per què aquesta pressió per ser pares i, sobretot, mares perfectes? Per què, tot i volent un tipus de criança, no ens n’acabem d’en sortir?

Que vivim en un món de consum ràpid i de titulars és un fet. Que molta de la informació que veiem a Instagram ens empodera i ens fa sentir que som coneixedores de la informació, també ho és. A vegades, però, caldria aprofundir en tota aquesta informació, ja que potser ens ajudaria a posar-ho en pràctica d’una forma més eficaç.

Tot i això, hi ha mares i pares que, ja des de l’embaràs, compren llibres de com afavorir la connexió amb el seu nadó mentre encara està dins de la panxa. O sobre com tenir un part respectat, fent-nos coneixedores del que és o no violència obstètrica. També vivim en un món on els pares i, sobretot, les mares van a xerrades que organitzen les AFAs per informar-se del que és el bullying, de com gestionar el tema de les pantalles amb els nostres fills, de com educar en positiu o sense crits (els noms son diversos, la informació és semblant), etc. Ens assessorem del vincle i la seva importància.

Però, a vegades, ni així desapareixen les dificultats ni la culpa.

Que som una generació que volem trencar amb la forma de criar de les nostres mares, crec que tots i totes hi estriem d’acord. Que volem criar des del respecte evolutiu del nen i de les seves emocions, seria un dels grans objectius. Però que nosaltres no hem estat educades en la connexió i l’acceptació emocional, podria ser un fet clau per explicar perquè costa tant aquesta educació des del respecte, positiva i emocional. No em cansaré mai de dir-ho: que important és poder fer un treball personal abans de ser mare i pare per connectar amb les nostres exigències, pors, valors i creences! I si ja no s’ha pogut fer abans, es pot fer un cop ja en som.

Com podem ensenyar a gestionar la frustració, si jo no connecto amb la meva pròpia? Com puc deixar que els meus fills es frustrin, si jo no puc veure’ls frustrar-se? Com puc fer que es responsabilitzin de les seves emocions, si jo no em responsabilitzo de les meves? Com puc deixar de ser exigent, si visc amb la meva pròpia exigència? Com puc no cridar i no perdre el control, si sento que no tinc un control del que és o no és important en la meva vida?

Potser l’objectiu hauria de ser deixar d’intentar ser mares perfectes i acceptar més qui som, acceptar les nostres dificultats i que no podem fer-ho tot bé. Parar, aturar-nos, connectar emocionalment amb nosaltres i els nostres fills i, si és possible, buscar una altra forma de fer-ho. I, sobretot, en cas que no ens en sortim, buscar ajuda especialitzada. Que no sigui que els arbres t’impedeixin veure el bosc!

Molts ànims!!!