La importància del vincle afectiu
20/12/2021 | Georgina Barceló
Vincle: relació afectiva, especial i única que s’estableix entre uns pares, mares o cuidadors, i el seu fill/a.
Vincle, apego, afecció, attachment,… són diferents formes de referir-nos a la relació afectiva, especial i única que s’estableix entre uns pares, mares o cuidadors, i el seu fill/a.
Probablement poques paraules volen dir i significant tant. Si actualment som mares o pares de nadons, aquesta és una paraula a la que ens estem familiaritzant a marxes forçades. Si som mares o pares ja de nens més grans, ens costa recordar la importància d’aquest mot, tot i que quan connectem amb ells ens tornen a entrar els dubtes i les inseguretats més profundes. I segurament si som adults que ens estem revisant, qüestionant o simplement connectant amb qui som i com som, aquest mot no ens ha de deixar indiferents.
I per què generar un vincle afectiu és tan important? Doncs perquè és la base del desenvolupament i creixement del teu fill o filla. Està en joc l’autoestima personal. La forma com ens relacionarem amb els altres s’explicarà per com ens hem relacionat amb els nostres pares i mares. La capacitat d’assolir l’èxit acadèmic, laboral, social i emocional es basa en com hem establert el nostres vincles en l’etapa primerenca. Dit d’aquesta forma, no és d’estranyar que hi posem tant d’èmfasi!
Potser tota aquesta informació no us aporta cap novetat. Ja ens han repetit per activa i per passiva que generar un vincle segur amb els nostres fills i filles és clau per a la seva salut mental i física. Però el que no ens han acabat d’explicar és com portar-ho a la pràctica. I aquí és on rau la dificultat.
La regla número u és dedicar prou temps de qualitat als nostres fills per tal que es vagi construint poc a poc aquest vincle a través de: la cura, l’afecte, les mirades, el tacte, sensibilitat, disponibilitat, etc… S’estima que al voltant dels 9 mesos de vida de l’infant ja es pot haver vinculat amb el seu cuidador principal. Durant aquest procés, els pares i/o mares aniran cobrint les necessitats dels seus nadons (tant fisiològiques, cognitives, com emocionals o socials). I, per fer-ho, és summament important tenir en compte que hem de tenir les habilitats necessàries per portar-ho a terme. I aquesta pot ser una raó important per fer un treball personal quan som adults: per aprendre-ho.
Tornant a com establir un “apego” segur amb els nostres infants, alguns psicòlegs sentim que es posa molt èmfasi a la norma número u. I no és per menys. Però que no es parlava d’una altra part que també és molt important: la de l’autonomia personal i els límits. Sobreprotegir no és estimar més. Sobreprotegir no és cuidar-los millor. Deixar-los fer sense límits, en definitiva, no és vincular-se millor. A la inversa: la sobreprotecció afecta al vincle d’apego i al desenvolupament del nadó. Crearem nens i nenes insegurs, amb poca autoestima i sensació incapacitat. Seran nens amb poca tolerància a la frustració i en definitiva seran futurs adults dependents. Si deixem que explori donant-li seguretat, si observa i veu què pot i què no és capaç de fer, si reconeix quan necessita d’ajuda i quan no, i amb el convenciment que vosaltres esteu allà per ajudar-lo i recolzar-lo, estarà desenvolupant aquella autonomia tan necessària i que defineix també el vincle afectiu segur. L’equilibri entre estimar i educar és possible, ja que en realitat formen part del mateix procés de crear un vincle afectiu segur amb els nostres fills/es.
L’equilibri entre estimar i educar és possible, ja que en realitat formen part del mateix procés de crear un vincle afectiu segur amb els nostres fills/es.